Aquesta barca fosca…

Aquesta barca fosca que em passeja
pel blau tranquil del port
troba a faltar a dolça marinera
que fores tu, senyora de l’ull fosc.
La vela blanca – una ala de gavina –
et besaria el front,
i amb dits oberts pentinaries l’aigua,
l’aigua i sa tremolor.
En el teu braç de carn rodona i bruna
s’enganxaria escata de perix d’or,
i en ta galta, commosa, dormirien
el meus llavis de foc.
Prou que sabríem càntics de marina
per cantar-los tots dos!
Unes cançons lluents i amoroses,
netes i blaves com el mar blavós,
que encomanaren fer un llarg viatge
sota una vela blanca, i sens senyor.

Ai, viatgers tots dos! Tot cel i mar,
i aquesta vela blanca per corona,
i el teu amor, i el meu, l’amor dels dos!
I tindríem com a rosa dels vents
la rosa de l’Amor!