Dorm cara al cel…

Dorm cara al cel, recollit com les dones,
i els braços té sota el cap. Va la lluna
desenflocant-se la llum argentada
com una pluja intangible de pètals.Dorm cara al cel i el seu pit té la pena
de l’enreixat de les venes tan lívides
com les violes humils i oloroses,
però que el fermen damunt de la terra.
Son respirar és tot rítmic, de calma,
com un poema perfecte i rotunde.
Marxa la Vida afuada pels túnels
de l’embolcall de la carn, fent promesa
que ha de mostrar-se, en eixir-se’n pels porus,
amb tots els ímpetus vius i cridòries
tan naturals que la fan perdurable.
Té els ulls tancats, i és que res no ha de vore;
l’exterior és el món dels reflexos
i ell dirigix son esguard cap a dintre
per a poar en l’instint força humana.
Té els músculs lassos; descansen inèdits.
I els ossos, plans, allargats damunt terra
en dolç esplai, esperant la paraula
de Déu, propícia, ardida i eterna,
són ver esquema jovent de Natura.Dorm cara al cel, recollit com les dones,
mut com rellotge d’arena i com l’alba.