Elegia primera

El dia és trist i l’ànima malalta
no es reconforta amb res si no és amb dol.
El llavi és prim i pàl·lida, la galta;
ni el cel ni l’aire bla porten consol.

Passen les hores lentes, com les ales
negres del corb adult, silencioses.
Són tenebrors que maten com les bales
que van al cor rabents i verinoses.

Un dia més, avui, que mai no acaba,
llarg com és llarg el viure desolat…
Il·lusions, on sou? Jo us estimava

i ara, en la nit, el cel ennuvolat
porta tristors; les hores són malaltes
i es dormiran amb plors mullant les galtes.

Arxius