Elegia

Res no em fa goig del que al món no és perenne;
tot el caduc em fa por i tristícia;
tan sols la mort i el bon Déu que tot ho ompli
tenen ressò dins mon cor fet tenebra.Veig lluny de mi la clarar del migdia
i aquells afanys que em donaven victòries;
ni l’alta amor, ni el desig de ventura
són prou daler per sostindre’m les ànsies.

¿Per què ha fugit del meu llavi el somriure
i del meu cor la floreta olorosa?
¿Per què la llum de les hores de l’alba
ara és la fulla d’acer que em traspassa?

¿Quines cançons em podrien fer moure
llargues o curtes tonades antigues?
¿Quins ulls de dona podrien donar-me
un bri de vida que no em fóra amarga?

No hi ha resposata plausible, ni en falta,
ja que, transit, el meu cor res no enyora.
Ni la paraula desitge que em diguen
puix que també és moridora la verba.Tot moridor! Entre el cel i la terra
tot és ben ple de despulles i espectres.
Res ja no és ver sinó Déu immensíssim,
i aquesta Dama, la Mort, que s’atansa.

Ja res d’humà, terrenal, no demane,
puix que Natura és un fals espectacle.
Mon ideal és la Mort, la drecera
que conduïx al bon Déu que perdona.

Vinga’m la Mort i el bon Déu; que s’espolsen
les meues cendres mortals, massa eixutes,
i que s’esborre del món la memòria
d’aquest il·lús que va creure en la Vida.

Arxius