Oda als meus seixanta anys

La velletat, valencians, mal prova
i avui comence a ser un home vell;
els anys que faig enguany -oh, data nova-
em donen títol vell, per mi novell.Seixanta anys faig i amb alegria els porte
com un pomell de flors i fruites d’or;
quan cada jorn, si cal, els reconforte,
m’omplin de mel i goig el tou del cor.

Mon viure és ple de somnis i de roses
que han exornat eterns, purs ideals
i he treballat de ferm sens grosses noses
tot recolzant-me als braços amicals.

L’Amor ha estat per mi experiència
grata i dolçor que m’ha donat dos fills;
ara els meus néts, directa descendència,
fruits de ma carn, els mire com a espills.

 

He dedicat les hores més intenses
a l’infantil i clar ensenyament
i he procurat als xics amples defenses
per a una vida sana i independent.

He pogut fer el tast de l’ambrosia
quan escrivint la llengua maternal
m’ha devallat del cel la Poesia
que ha transvasat mon cor amb goig vital.Car no és secret que tinc per ma València
una alta amor tan ferma com els rocs;
que el cap acote en digna reverència
vers la Senyera feta amb roigs i grocs.

I així en caldrà morir i moriria
sense dolors al cor i sense planys
si és que he acomplit mon deure cada dia
fins aquest jorn d’encís dels seixanta anys.

Arxius