Sensació de la paradoxa

Da’m les mans, oh bella amiga!
da’m les mans i voltarem
fins a caure els dos alhora
marejats sobre l’herbei.
Posa el cos recte i arrere,
ben juntets, els nostres peus;
fit a fit mira’m la cara
i voltem i més voltem.Sembla que siguem al centre
d’una esfera de cristall
grisa i blava i verda i roja
que amb follia va voltant.
Sembla que siguem en l’aire
trets del temps i de l’espai,
anegats en bogeries,
sense massa gravitant.
I hem caigut sentats a terra
comportats pel marejol.
Per davant la nostra vista
passa raude tot el món.
Les muntanyes i les cases
i l’arbreda han fet un tomb.
Res va dret ni en equilibri;
tot rodant va l’exterior.Da’m les mans, o bella amiga!,
que el mareig ja ens ha passat
i hem vist com el món voltava
a l’entorn del nostre esguard
quan nosaltres feiem voltes
i més voltes marejats.

*********************************

Arxius